L’himne de Mallorca

Un himne no és més que una cançó esdevinguda símbol

La vida n’és plena de símbols: banderes, escuts, eslògans, monedes, mapes… Això és així per la senzilla raó que les persones viuen en societat, som animals socials. Les diverses societats, els diversos grups humans, s’organitzen en funció de criteris nacionals. El món s’organitza per estats, i els estats no són organismes neutres, són organismes que tradicionalment han cercat la uniformitat nacional. I per aconseguir aquesta uniformitat un dels instruments que tot estat utilitza són, precisament, els símbols.

Els països que no conformen un estat, els països la identitat dels quals no és l’hegemònica al seu estat viuen en una situació d’anormalitat. I aquesta situació d’anormalitat té un dels seus exemples paradigmàtics en la contínua necessitat d’autoafirmar-se. Una autoafirmació explícita i militant. Una autoafirmació obligatòria si no es vol acabar en la substitució i la dissolució.

És aquesta autoafirmació el que aprofiten alguns per menystenir els nacionalistes, per erigir-se en ciutadans del món. Que algú que s’emociona amb una selecció, que algú que s’identifica amb una llengua i una cultura, que algú que senti orgullós quan veu la seva bandera, que aquest algú s’atreveixi a declarar-se com a no nacionalista demostra fins on pot arribar la perversió dels que tenen el poder per imposar l’agenda del que és correcte políticament, del que és admissible i del que no.

No hi ha ciutadans del món i nacionalistes. El que hi ha és nacionalistes que no tenen l’imperatiu de l’autoafirmació i nacionalistes que s’han d’autoafirmar. Els que no tenen aquest imperatiu, no ho tenen perquè hi ha un estat que ja fa per ells la feina del manteniment de la identitat, potenciant els símbols, la cohesió social o la cultura pròpia. En canvi, els que tenen aquest imperatiu, ho tenen perquè si ells no s’autoafirmen la seva especificitat desapareixerà.

Els mallorquins, almanco en l’època contemporània, no hem estat un poble amb estat. Els mallorquins hem estat, el que els politòlegs, podrien anomenar una minoria nacional dins l’estat espanyol. Quan alguns mallorquins varen posar en marxa la coneguda Reneixença feien una cosa importantíssima, prendre consciència de la nostra obligació col·lectiva d’autoafirmar-nos. Quan Joan Alcover va composar la Balanguera emprenia aquesta tasca des d’aquesta voluntat de fer perdurable l’essència de la mallorquinitat. I certament aquest poema s’ha convertit en un símbol de la nació dels mallorquins.

El calfred que circula al nostre cos quan sentim aquest cant de germanor ens reconeix amb una terra i una nissaga, ens dóna una brúixola pròpia dins aquest món fet de diversitat i pluralitat. Alguns diran, amb el seu passaport a la butxaca, que els himnes posen barreres i no tenen sentit en els nostres dies. El que passa és que les persones tenim un arrelament, ens identificam, cream vincles de solidaritat i sacrifici mutu. És des d’aquest punt de vista que té tot el sentit que els mallorquins, com a poble amb una personalitat diferent, ens emocionem i donem força al nostre himne, a aquesta Balanguera farcida de tradicions i d’esperances.

Autor: Josep Melià Ques

Himne de Mallorca

La Balanguera misteriosa,
com una aranya d’art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com una parca bé cavil·la,
teixint la tela per demà
la balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.

Com una parca bé cavil·la,
teixint la tela per demà
la balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.

Girant la ullada cap enrera
guaita les ombres de l’avior,
i de la nova primavera
sap on s’amaga la llavor.
Sap que la soca més s’enfila
com més endins pot arrelar
la balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.

Sap que la soca més s’enfila
com més endins pot arrelar
la balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.

De tradicions i d’esperances
tix la senyera pel jovent
com qui fa un vel de nuviances
amb cabelleres d’or i argent.
De la infantesa que s’enfila,
de la vellúria qui se’n va,
la balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.

De la infantesa que s’enfila,
de la vellúria qui se’n va,
la balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.

Font text: Consell de Mallorca
Video: Maria del Mar Bonet

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s